PER TORNAR A CREURE

Introducció

Aquest petit llibre l’he anat fent de gota en gota al llarg dels dos darrers anys, però respon a unes inquietuds que se’m van desvetllar al seminari durant els anys de teologia a finals dels 60, en plena ventada del Concili Vaticà II. Per tant, ja fa prop de quaranta anys que hi dono voltes i per això no serà tan estrany que alguns hi puguin trobar algunes coses sorprenents, després de tants anys de covar-les. La veritat és que aquell vent conciliar es va convertir en una forta tramuntana que es va emportar dels seminaris gairebé tots els seminaristes i novicis d’Espanya i d’Occident. Aquell vent huracanat va esbotzar les portes dels seminaris, provocant tot una obertura al món que, sens dubte, per una part hi havia de ser, si més no per a posar l’Església a punt per a una nova singladura, fent caure velles estructures i preparant-la per a una nova edificació; però per altra part va abocar a molts per camins allunyats de l’Església i uns pocs fins i tot, com és sabut, a organitzacions armades. I ara alguns potser voldrien retornar al si de l’Església, com ovelles perdudes o esgarriades que deleren la seguretat de la cleda. I, per què no? Estem en un temps en què retornen amb força creixent les conversions al catolicisme dels anys 50. Als Estats Units, que sempre passen al davant, dotzenes de pastors protestants estan retornant amb alegria a la Casa pairal: l’Església catòlica.

Doncs, bé, a rel del Concili Vaticà II o, si es vol, als anys 60 al so dels Beatles (pures coincidències?) van arribar a les facultats aires nous, doctrines noves que a més d’un ens van fer perdre la fe, com a mi mateix, sobretot les noves teories sobre la interpretació dels evangelis amb l’anomenada crítica històrica de les Sagrades Escriptures, i també la teoria de l’evolució, la qual venia a capgirar totalment una concepció mil.lenària sobre l’origen de la humanitat. Seguir creient, combinant aquestes dues teories amb la fe catòlica, era pur massoquisme i el millor era abandonar. Per sort, la meva crisi personal de fe molt prematura, encara que forta, va durar molt poc temps, potser per no haver abandonat del tot la pregària, potser per l’impacte que va representar la lectura de la biografia d’alguns sants extraordinaris, sobretot la de sant Francesc d’Assís de la BAC i la de santa Gemma de Galgani, per cert, tots dos italians. Aquells grans místics, capaços d’enlairar-se fins a la vora de Jesús mateix i de la Mare de Déu per parlar-los i escoltar-los, eren la pluja suau i refrescant que feia falta per acabar amb la xardor i la sequedat d’aquell racionalisme incrèdul que abrasava la vida d’un pobre estudiant de capellà i que d’aquella manera va tenir la sort d’escapar-se de la crisi postconciliar provocada per la desintegració progressista. D’aquí ve que després vaig adonar-me com aquella crisi de fe s’anava estenent com una taca d’oli en el món eclesial conegut, apreciat i entranyable. Condeixebles i amics que prometien per les seves grans qualitats i la seva bondat, no sols abandonaven una vocació sacerdotal que en altre temps hauria estat ferma i engrescadora, sinó que fins deixaven la pràctica religiosa. Hi intervenien molts factors, però un dels més importants, sinó el fonamental, era la pèrdua de la fe davant les noves teories i l’abandó, també cal dir-ho, de les tradicionals pràctiques de pietat, que el mateix Concili no deixava pas de recomanar i que bé s’ho podia estalviar perquè, en aquells moments d’eufòries i de novetats, ningú no havia de fer gens de cas d’aquella recomanació tan "anacrònica". Amb oració, missa i rosari diaris -amb tan senzilla fórmula, compatible amb la modernitat de la Mare Angèlica, que fa TV per cable- els ordes religiosos, avui en declivi, segurament haurien aguantat aquests 40 anys de travessia pel desert, que ja s’acaben. Avui ja no hi són a temps. La travessia pel desert ha estat plena d’aridesa, sense gust ni afecció per les coses espirituals, sense oasis, i les activitats externes han acabat per cremar els individus. Era una crisi inevitable, segurament volguda per Déu, però molts hi han deixat la pell. Ha baixat massa gent d’un tren que corria sense destinació i que ha quedat encallat a les sorres del desert. El desànim, cansament i desencís són generals, almenys en l’anomenat Occident. Joan Pau II ha parlat en alguna ocasió d’una primavera eclesial que s’estaria acostant. Els experts no saben en què es podia basar el Papa per a fer aquella afirmació perquè les dades que es tenen de cara al futur no són precisament optimistes, i d’aquí ve que alguns pensin si el Papa no ho va dir perquè hauria tingut alguna revelació privada. Sigui com vulgui, hi ha un motiu d’esperança: el valor que es pot atribuir a la xifra bíblica dels 40 anys que va durar la travessia del poble d’Israel pel desert en sortir d’Egipte. La crisi eclesial va començar amb força just després del Concili, que es va acabar el 1965, i per consegüent l’esclat primaveral s’hauria de produir vers el quinquenni 2006-10, al cap de 40 anys, i seria d’unes proporcions tals que sorprendria a propis i estranys, als progressistes i als mateixos conservadors. Hi ha símptomes que això s’acosta. A França, peonera de tantes coses, han augmentat de forma espectacular els baptismes d’adults, un 5% procedents de l’Islam. No és pensable que la Mare de Déu abandoni per gaire temps més un continent amb el qual comparteix la bandera de les dotze estrelles amb el fons blau i que és el mateix continent que els déus van daurar amb una filigrana extraordinària, no pas casual, de precioses penínsules. Carlo Carretto ha sabut evocar amb força la xifra bíblica dels 40 anys, a propòsit de la crisi que sol aparèixer en les persones quan s’arriba cap a la meitat de la vida: "Normalment això s’esdevé cap als 40 anys: gran data litúrgica de la vida, data bíblica, data del dimoni meridià, data de la segona joventut, data seriosa de l’home..." . També cal tenir en compte que la crisi postconciliar va començar amb una altra data representativa no pas eclesial, el Maig del 68, que d’alguna manera va aconseguir d’inocular el seu esperit de rebel.lia desobedient a les files cristianes en ares d’un idealisme utòpic. També això s’acaba.

Doncs, bé, aquí es tracta d’exposar a la meva manera tot un seguit de motius i d’arguments apologètics que voldrien demostrar que no n’hi havia per tant. Potser vam errar el camí, o potser no. Potser Déu ens va fer fora perquè li hauríem fet nosa per a fer l’Església nova que planejava fer, ja que primer s’havien de tirar a terra moltes coses revellides, i es va valdre d’unes crisis no superades al seu moment i que potser ho hauran de ser una altra hora, quan aquelles colles de gent que anàvem per convertir-nos en eclesiàstics de la "nova onada" ja hem traspassat fa temps l’equador de la nostra vida. Per suposat, no hi havia cap raó intel.lectual per abandonar aquell camí de la vocació, encara que això ara només es pugui dir a posteriori. Hi podia haver raons afectives per a abandonar, però això era normal, comprensible i patrimoni de totes les èpoques. L’aparició d’una forta crisi de fe, motivada per les noves teories de signe intel.lectual, va ser el desencadenant principal d’aquell abandó massiu, que d’una altra manera també hauria estat força acusat, tenint en compte els canvis que es van produir en la societat, però que segurament no haurien arribat mai a unes proporcions tan grans ni desastroses, si es pot dir així. Al curs 1959-60 del seminari de la Seu d’Urgell, per exemple, hi vam començar 68 seminaristes. No en va arribar cap ni un a la meta final, encara que un bon grapat dels més fidels van arribar als darrers cursos de la teologia. Allí els esperaven les noves teories per a acabar-los de tombar o, almenys, d’afeblir. Al seminari de Solsona aquell mateix curs varen començar uns 30 vailets, que tot ensotanats posaven per a la fotografia de rigor a la revista mensual del Seminari de Solsona, L’infantil, l’única que es va editar en català després de la guerra durant molts anys, al temps del bisbe Vicenç Enrique i Tarancón. Tothom sabia que n’arribarien pocs, però ningú no es pensava que només serien un o dos o cap, com va ser. I així es podria dir de tots els bisbats de Catalunya i d’Espanya i fins de tota l’Europa catòlica. Doncs, bé, avui al cap de 40 anys es pot dir que aquelles dues teories susdites tan cridaneres, tant la crítica històrica dels evangelis, que veia interpolacions per tot arreu, com l’evolucionisme, que ens omplia el cap de milions d’anys impossibles, no sols no han aconseguit d’imposar-se, sinó que necessiten cada dia més puntals per a aguantar-se fins que acabaran per caure sorollosament i, si a hores d’ara encara es mantenen, és perquè hi ha una complicitat de silenci entorn de les moltes objeccions i problemes amb què ensopeguen per a tirar endavant. Tant la teoria de l’evolució com la crítica històrica dels evangelis, viuen de la "fe" o confiança que han de tenir raó, però la veritat és que fins ara no l’han poguda demostrar i probablement no trigaran gaires anys en quedar desenganyades. Aleshores tornarà a ser l’hora del resorgiment de la "fe veritable", però per a alguns ja haurà estat massa tard i s’hauran passat la seva preciosa vida enganyats per una "fe humana", per haver-se refiat més d’algunes ciències humanes que no pas de la Paraula de Déu, "el qual no pot enganyar-se ni enganyar-nos", com deia el malaguanyat i ja mai més superat Catecisme de Tercer Grau en la pregunta n. 22.

També tots aquells que van abandonar el camí per a lliurar-se a metes socials, sindicals i polítiques es poden adonar que això pràcticament ja va tenir el seu temps i que el món segueix si fa no fa igual pel que fa a problemes i maldecaps, si és que evidentment no n’hi ha encara més. Va ser un error abandonar l’espiritualitat cristiana per entregar-se a fer el bé al món des d’un punt de vista merament social, polític i filantròpic. Va ser un error deixar el rosari pel ioga, i encara que potser va ser bo deixar la lectura del Kempis per la de l’Evangeli, la veritat és que al final ens vam quedar sense llegir ni una cosa ni l’altra. Va ser un error tantes coses... ; per bé que sigui veritat que també cal lloar la vida entregada als demés, sense esperar recompensa terrenal ni celestial, de tota aquella gentada dels anys 60 i 70 sorgits dels seminaris, noviciats i col.legis religiosos masculins i femenins; i, encara que abandonessin la pràctica religiosa i fins la fe, és molt possible que el seus ideals socials fossin una conseqüència de l’educació cristiana que tan generosament havien rebut en el si de la mare Església. Avui ja no és possible una generació de jovent com aquella, marcada per aquell plus d’idealisme i de generositat, i per això ens trobem mancats de gent interessada per als afers polítics i socials. Per això també hi torna a haver un anhel insaciable de recerca espiritual, que es respira en els llocs més selectes i que alguna hora hauria estat titllat de quietisme o d’espiritualisme. Quan certs personatges són entrevistats en els diaris, sobta molt veure la contesta que no pocs fan quan se’ls pregunta si tenen fe. La seva resposta és un plany: "Per desgràcia, no", "ja m’agradaria", "envejo els que tenen fe"... La darrera mostra ens la dóna el popular locutor Jordi González, a La Contra de La Vanguardia (12-1-2002), que diu textualment: "Envejo els qui tenen fe i religió, perquè així també gaudeixen del millor consol". És constatable que no pocs avui, quan s’han acabat els ímpetus juvenils, voldrien tornar a l’Església, però no saben com, ni on acudir. És molt senzill. Llegir llibres adequats, d’inconfundible regust catòlic i de caire apologètic una vegada més, provar de pregar i acostar-se als sacerdots, els quals en el lloc més pràctic i millor que se’ls pot trobar és en el confessionari, no forçosament per a confessar-s’hi, sinó com a lloc sacramental on Déu es pot fer present a través del capellà per a escoltar els nostres problemes interiors i il.luminar-los a la claror de la fe, i amb l’ajut de la gràcia que Déu no pot pas negar al qui se sap agenollar. Aquesta és evidentment la veritable porta de re-entrada a l’Església i la veritable drecera per arribar a la Casa més universal, on tothom serà molt ben rebut i hi trobarà la pau d’esperit necessària, i on també fan falta amb urgència molta gent, no pas per a tornar a seguir un vell camí ja deixat a la joventut, sinó per a donar nova vitalitat a l’Església segons la feina més gran o més petita que el Senyor vulgui assenyalar a cadascun en la seva vinya, encara que sigui ja "cap a l’hora onzena de la jornada" (Mt 20, 6) i encara que només fos per a tocar la campana del vell cloxer del poble per anunciar l’hora d’anar a la missa, puig el que importa és la generosa paga que el Senyor promet per la nostra feina, encara que aquesta sigui molt minsa.

No hauria pas gosat donar cap lliçó de res a ningú, només amb la meva experiència de pobre llaurador que, com tants d’altres, tenint la mà posada a l’arada, va mirar enrera –cosa que de per si ja ens desqualificava per a ser bons constructors del Regne (Lc 9, 62)-, ni gosaria escriure aquest llibret que pot semblar que apunta vers objectius massa alts i desproporcionats, si no fos per l’aportació etimològica que hi trobareu, la qual és totalment inèdita i original i que vessa no poca llum sobre qüestions teològiques. Aquestes etimologies vénen a complementar les lliçons sàvies dels llicenciats i doctors en teologia de tots els temps. Podríem definir l’etimologia com "l’art de dir la veritat de cada cosa amb el mínim possible". L’etimologia dels mots sempre ha estat i sempre serà una gran eina per arribar al coneixement i al nucli d’una veritat, si bé cal reconèixer, per més que ens estranyi, que moltes o casi totes les etimologies que ens han arribat fins avui respecte al món religiós són incertes o falses, com tindrem ocasió de comprovar-ho. Una de les raons és el gran error dels filòlegs moderns, que es pensen que el català i les altres llengües romàniques vénen de la desfeta del llatí. Els arguments en contra d’aquesta teoria són infinits, però de primer antuvi n’hi pot haver prou amb considerar l’origen de la catalaníssima paraula anyell, la qual s’explica sense sortir de la nostra llengua. Es tracta del xai d’un any d’edat, l’anyell, amb el sufixe típic –ell, omnipresent en la llengua catalana. El llatí va fer agnus, que és una corrupció del mot llatí annum (any), però que ha quedat indesxifrable per als filòlegs perquè el volen fer derivar del grec amnós, ja totalment corromput. Tanmateix en moltes cultures hi ha un mot exprès per a designar el xai d’un any perquè era l’animaló més utilitzat per als sacrificis, prescrit així fins i tot per la Bíblia: "l’animal ha de ser sense cap tara, mascle i d’un any..." (Ex. 12, 5).

Si no heu llegit La revolució de Mart, us sobtarà trobar en aquest llibre les noves teories sobre el planeta Mart, com a lloc de l’Univers on sembla clar que va emigrar una part de la humanitat en temps llunyans o no tant, segons es miri. Sens dubte, serà el gran descobriment que impactarà tard o d’hora el nou segle XXI, que tot just hem començat; però, així i tot, la fe en Jesucrist i la fe de l’Església no en sortiran pas perjudicades ja que no és possible fer trontollar allò que descansa sobre la veritat, i d’aquí la finalitat principal d’aquest llibre amb el desig fratern que tots plegats procurem tornar a la fe. No és fàcil publicar un llibre com aquest, que pot ferir les diverses sensibilitats que avui es donen dins l’Església i que ja serà difícil trobar cap editorial que se’n vulgui fer càrrec. Si a algú li fa un bé, que en doni gràcies a Déu, i si li fa un mal, que em perdoni. Moltes de les coses que aquí es diuen seran moneda d’ús corrent d’aquí a pocs anys i val la pena que se sàpiguin com més aviat millor, perquè poden dur una nova mentalitat per a ser feliços en aquesta vida i després en l’altra eternament, fent possible i conjuminant la fe benaurada dels nostres pares amb els temps actuals per més científics que pretenguin ser.

Un principi d’heretgia: la crisi de fe en Jesús Déu

Des de fa força anys es nota una reducció de la fe en Jesucrist que consisteix en passar de la fe en Jesús Senyor, el Fill de Déu, consubstancial al Pare, vers una fe en Jesús com un home poc més que beneït per Déu. Té diferents graus, però aquesta mentalitat s’ha estès arreu, sobretot a les velles cristianitats de l’Occident. Per comptes de parlar de Nostre Senyor, com encara diem molts en català, de Jesús Senyor o del Senyor, de Jesu-Crist en definitiva, sentim parlar massa sovint de Jesús de Natzaret, del Galileu o del Jueu i el que és més greu, de vegades, del Déu de Jesucrist per comptes de Jesucrist Déu, i això entre cristians. Una altra cosa seria, si els qui així parlessin fossin d’una altra confessió religiosa i volguessin referir-se a la figura històrica i civil de Jesús, fent abstracció de tot alló que ha estat objecte de fe sobre la seva persona. Entre cristians, Jesucrist no és equiparable a un pensador, que ha deixat escola, ni tan sols a un Mahoma o a un Buda. Per tant, els creients hem de vigilar a parlar de Jesús com els qui no tenen fe, encara que tinguin molta cultura. Per a nosaltres és el Senyor. És el Messies, el Crist, que en grec vol dir l’Ungit de Déu. És per damunt de tot el Fill de Déu, fet home.

Tanmateix, ens assalta el perill de creure que si aconseguíssim un reportatge gràfic de Jesús, que ens revelés el millor possible el seu pensament i la seva vida, per altra part prou legítim, ja ens seria fàcil de creure en Jesús i que també ho seria per als increients. De fet, si hi reflexionem bé, sabem que això és un error. Una visió gràfica de la vida de Jesús, si no vigilem, ens ofegarà fàcilment la visió teològica sobre Jesús, pròpia de la vertadera cristologia fundada en el dogma catòlic. No confonguem el que podria ser una cristografia vàlida, amb la qual poden estar d’acord fins i tot els no creients, amb una vertadera cristologia, la qual només pot ser objecte de fe. Vet aquí la qüestió. Es tracta d’un principi o perill d’heretgia que hem de foragitar el més aviat possible del nostre interior i de les nostres comunitats si realment ens volem sentir a pler, com a creients, amb nosaltres mateixos i amb l’Església. El Sant Pare, durant l’Any jubilar del 2000, ens ha fet una crida en el mateix sentit amb la Dominus Jesus i encara poc després hi ha tornat al començ del tercer mil.lenni amb la Novo millennio ineunte. Per consegüent el tema és actual i urgent, i ens posa el dit a la llaga. Aquestes línies que segueixen haurien de servir per ajudar a guarir-la, però pot ser que malauradament tot es quedi en un intent de bona voluntat. Algunes de les raons que aporta aquesta reflexió sobre la divinitat de Jesucrist i de l’Església, que també és de fundació divina, són totalment noves i inèdites, impossibles de trobar enlloc més.

Ens trobem en uns temps de crisi de la fe. Qui ho negaria? Per consegüent, els mateixos teòlegs (que també la poden patir) s’esforcen per reduir la fe en Jesús Senyor a mínims, a un nivell tanmateix més creïble per a la mentalitat suposadament agnòstica o atea de l’home modern. Presenten Jesús com una persona històrica única, la millor de totes, en la qual Déu com a màxim s’hauria manifestat o compromès d’alguna manera majúscula. Els teòlegs d’aquesta tendència pensen o deuen pensar que així l’home modern, suposadament incrèdul (no serà una entelèquia això de l’home modern?), podrà accedir més fàcilment, més raonablement a la fe en Jesús, un Jesús reduït a una dimensió històrica amb algun toc especial d’home únic. Error gruixut! L’home modern no s’interessarà pas per Jesús més que per Sòcrates, si no li diem amb contundència que creiem que és Déu. Llavors ens escoltarà. Avui, en un món descregut, l’anunci que Jesús, el Fill de Maria, és Déu a tots els efectes, sense cap rebaixa, torna a ser la gran notícia i, alhora que desconcertant i verídica, totalment salvadora i alliberadora. Ho ha dit el predicador dels exercicis de la Quaresma del 2002 al Sant Pare i al personal de la Cúria pontifícia, el frare caputxí Cantalamessa: "El rostre de Crist és certament humà, però alhora, com ha anunciat l’Església durant dos mil anys, és sobretot diví. Per al Nou Testament Jesús no és un simple rabí obscur de Galilea, sinó que se’l veu actuar amb la mateixa autoritat de Déu, com a jutge final dels homes i de la història. Ara bé, la Sagrada Escritpura no és l’únic motiu que porta l’Església a proclamar la plena divinitat de Crist. Ho fa també per l’experiència de salvació que Hi ha trobat. És l’experiència que capgira tantes vides amb discreció, sense fer sorolls, de vegades només revelada en el secret del confessionari" (Zenit, 8-3-02).

Fins a tal punt el cristià hauria d’estar convençut que Jesús és Déu que, si no ho fos, hauria de creure que ja no hi ha res a fer en la nostra vida, que el món s’enfonsarà sense remei i que ja res no tindrà mai més sentit. De fet, es constata que quan un cristià, o almenys un batejat que havia estat fervorós, abandona la seva fe en la divinitat de Jesús, esdevé ateu o agnòstic. Deixa de ser creient en Déu. Vet aquí una qüestió desconcertant. Per què serà que refusar la divinitat de Jesús comporta també la pèrdua de la fe en un Déu, des del moment que un creu que Jesús ja no és Déu? Convencem-nos d’una cosa, si ens volem trobar a pler dins l’Església santa de Déu: Fins que la figura de Jesús com a Déu, no preponderi en el nostre esperit sobre la figura de Jesús com a home, no estem encara en el bon camí. El "Déu beneït pels segles" (Rm 9, 5), que ens dirà sant Pau. I això sense menystenir la humanitat de Jesús, però, avui com avui, el problema no rau aquí. Si volem seguir amb el nom de cristians d’una manera que valgui la pena, hem de creure que Jesús és Déu a tots els efectes, sense reduccions possibles. I no tinguem por, que no per això s’esgotarà el concepte de Déu, ja que el Déu catòlic i cristià és Trinitari. Jesús no és més (ni menys) que la Segona Persona de la Santíssima Trinitat, que es va fer Home. Podem seguir parlant encara de Déu Pare i de Déu Esperit Sant; però si ens volem sentir a pler com a cristians, res tan dolç ni tan gran com invocar i tractar Jesús home com a Déu veritable, a tots els efectes: en la pregària, en el culte, en la teologia.... Fins i tot, ni que no fos veritat, no es pot imaginar una fe més gran que creure en un Déu que s’ha fet home sense deixar de ser Déu. Cal creure-ho i viure-ho així confiadament, en la pregària i en l’acció, perquè a més és veritat i n’hi ha proves. Els miracles sempre han avalat aquesta fe en Jesús Déu, mai l’han contradita. Per què Déu hauria de jugar a enganyar-nos fent miracles per avalar una fe falsa? A més dels miracles, els grans místics cristians, que són munió, sempre han tractat Jesús com a Déu, sense que Jesús se n’hagi desdit mai en les seves revelacions privades i certes, sinó que, al contrari, sempre se’ls ha manifestat com a Déu, conforme a la fe de l’Església. Mai com un àngel, ni com un sant, per exemple. I és que Jesús veritablement és el gran misteri "guardat en el silenci durant segles eterns" (Rm 16, 25), com dirà sant Pau. Abracem de tot cor tota la teologia que hi ha posat l’Església des de Calcedònia, i creguem-s’ho. Tindrem el Crist del Pantocràtor i de les majestats romàniques, tindrem el Crist dels Cursets de Cristianitat, que van fer furor i que en podrien tornar a fer, si no fos perquè la mateixa fe dels capellans també ha quedat molt tocada després de 40 anys de desorientació postconciliar. Tindrem el Crist vertader que necessita el món d’avui i d’una manera urgent i inajornable el jovent d’avui. Tindrem el Crist místic, eucarístic, diví... I llavors serem plenament feliços perquè Crist omplirà a bastament el nostre cor inquiet, com només Ell ho pot fer: "Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us alleujaré" (Mt 11,28). De qui més poden sortir aquestes paraules, sinó de Déu? I, si només són d’un home, qui li’n farà cas?